LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA

(agraïments al Centre Carles Salvador, i al mestre Toni Teruel)

Í N D E X

1. Introducció

1.1. Context històric i cultural

1.2. La novel·la psicològica

2. Mercé Rodoreda

2.1. Vida

2.2. Obra narrativa

2.2.1. Les obres de joventut. Obres anteriors a Aloma. Aloma

2.2.2. L’etapa de maduresa. Vint-i-dos contes. La plaça del Diamant. El carrer de les Camèlies. Jardí vora mar

2.2.3. La vellesa. La meva Cristina i altres contes. Mirall trencat

2.2.4. El retorn. Viatges i flors. Quanta, quanta guerra...

2.2.5. La mort. La mort i la primavera

2.2.6. Altres obres. Semblava de seda i altres contes. Isabel i Maria

2.3. Obra dramàtica. Un dia. La senyora Florentina i el seu amor Homer. Maniquí 1, maniquí 2. L’hostal de les tres camèlies

2.4. Conclusions

2.5.1. Constants temàtiques

2.5.2. Influències

2.5.3. Model lingüístic

BIBLIOGRAFIA

Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu (1998), Barcelona, PAM.

ARNAU, C., “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. II, Barcelona, 1985, Ed. 62-Orbis.

---, “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. XI, Barcelona, 1988, Ariel.

---, Miralls màgics: Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda. Barcelona, 1990, Ed. 62.

---, “Bearn o el somriure de Faust”, Revista de Catalunya, núm. 51, 1991, p. 133-145.

---, Pròleg a Rodoreda, Mercè: Isabel i Maria. València, 1992, 3i4.

---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1992, Ed. 62.

---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1996, Columna.

CAIXÀS, J. i al., Breu història de la literatura catalana, Barcelona, 1998, La Magrana.

CAMPILLO, M. i GUSTÀ, M., “Mirall trencat”, de M.Rodoreda, Barna, 1988, Empúries

CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, 1986, Edhasa.

CARBONELL, N., “La plaça del Diamant”, de M. Rodoreda, Barna, 1994, Empúries.

CASALS COUTURIER, M., Mercè Rodoreda. Conta la vida, la literatura, Barcelona, 1991, Ed. 62.

---, Pròleg a: Mercè Rodoreda, El torrent de les flors, València, 1993, Eliseu Climent.

CASTELLET, J. M., “Mercè Rodoreda”, dins Els escenaris de la memòria, Barcelona, 1988, Ed.62.

CORTÉS, C., Els protagonistes i el medi en la narrativa de Mercè Rodoreda (els usos simbòlics dels elements de la natura), Alacant, 1995, Institut de Cultura Juan Gil Albert

FERRÀ-PONÇ, D., Escrits sobre Llorenç Villalonga, Ciutat de Palma, 1997, Universitat de les Illes Balears/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

FLUIXÀ, J.A., “Introducció” a Rodoreda: La plaça del Diamant. Alzira, 1997, Bromera

FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, 1985, Curial.

GUSTÀ, M., “Llorenç Villalonga”, dins J. MOLAS (director): Història de la literatura catalana, vol. XI. Barcelona, 1988, Ariel.

IBARZ, M., Mercè Rodoreda, Barcelona, 1991, Empúries.

OLEZA, J., “Introducció” a Villalonga, L.: Relats,  Alzira, 1996, Bromera.

POMAR, J., La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, 1995, Moll.

ROCA MUSSONAS, Maria A., “Aspectes del sistema simbòlic a La plaça del Diamant”, Catalan Review, vol. II, núm. 2, 1987 (desembre).

SANTA, A. (Ed.), Llorenç Villalonga. Camins creuats, IV, Lleida, 1997, Universitat de Lleida-Pagés Editors.

RIQUER, COMAS, MOLAS, Història de la literatura catalana, XI, Barna, 1985: Ariel.

SIMBOR ROIG, V., Llorenç Villalonga, a la recerca de la novel·la inefable, València/Barcelona, 1999, IIFV - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

SOBRÉ, J. M., “L’artifici de La plaça del Diamant, un estudi lingüístic“, dins In memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona, 1970.

TRIADÚ, J. “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda”, dins Guia de literatura catalana contemporània (a cura de Jordi Castellanos), Barcelona, 1973, Ed. 62.

VIDAL ALCOVER, J., Síntesi d’història de la literatura catalana, Barcelona, 1980, La Magrana.

---, Llorenç Villalonga i la seva obra, Barcelona, 1980 b, Curial.

1. Introducció

1.1. Context històric i cultural

Segons la proposta de Vidal Alcover (1980: 146), la narrativa catalana de postguerra es pot classificar en tres apartats: 1) narrador d’obra iniciada abans de la guerra i que escriuen, o més ben dit, conten d’una manera nova respecte a la narrativa anterior; 2) narradors, l’obra dels quals no suposa cap intenció renovadora i que també comencen a escriure abans del conflicte o immediatament després; 3) narradors que representen la renovació de les tècniques narratives anteriors i que comencen a escriure després de la guerra; 4) narradors adscrits al neorealisme; 5) narradors dels anys 70; i 6) narradors del 80.

El primer apartat seria el reservat per a Llorenç Villalonga i per a Mercè Rodoreda. Tots dos comencen a publicar pel mateix temps, tots dos aporten aires nous a la narrativa catalana i tots dos veuen la seua carrera d’escriptors acomplida i reconeguda després de la guerra.

1.2. La novel·la psicològica

Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda (i altres escriptors, com Miquel Llor[1] i Carles Soldevila[2]) van practicar una literatura que sovint hom ha qualificat de psicològica.

Per novel·la psicològica –encara que el terme es presta a múltiples lectures- se sol entendre l’intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors... Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho, un dels més característics és la narració en primera persona i l’anomenat monòleg interior, que en els casos més extrems pot arribar al flux de consciència que James Joice va fer servir en el seu Ulisses.

En la novel·la psicològica, doncs, l’argument o la tesi cedeixen el pas davant l’anàlisi dels personatges. El cas més clar de novel·la que prescindeix de l’argument per a centrar-se en la vida interior del personatge és potser el d’ A la recerca del temps perdut, de Proust, una novel·la, per cert, molt admirada per Villalonga.

2. Mercé Rodoreda

2.1. Vida

2.1.1. Abans de la guerra

Mercè Rodoreda i Gurgui va nàixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1908. Visqué una infantesa envoltada d’un ambient familiar afectuós i molt sensible als moviments culturals catalans de l’època (son pare li llegia Verdaguer, Guimerà, Víctor Català i, sobretot, Ruyra) i al catalanisme. Als nou anys la seua mare la va traure de l’escola perquè l’ajudara a cuidar de l’avi. Durant tota la vida conservà una nostàlgia pels estudis no realitzats. A partir d’aquell moment, a més, la seua infantesa va quedar marcada per la solitud, sentiment que va amerar la seua obra, i també per la lectura. Als vint anys es va casar amb el seu oncle, arribat de feia poc d’Amèrica, i al cap d’un any nasqué el seu únic fill, Jordi.

Molt aviat la seua atracció per la literatura es va concretar en col·laboracions amb diversos diaris i revistes de l’època (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...), generalment en forma de contes. Durant la República, la seua condició d’administrativa de la Institució de les Lletres Catalanes i, després, de correctora en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat li va permetre conèixer molts dels escriptors de l’època i participar en tertúlies literàries i activitats culturals.

També prengué contacte amb l’anomenat Grup de Sabadell (Pere Quart, Miquel Llor, Armand Obiols, Francesc Trabal...) . Alhora que anava introduint-se en els ambients intel·lectuals, Mercè Rodoreda anava distanciant-se de la seua família, incloent-hi el seu fill i el seu marit.

En aquesta època va escriure algunes novel·les: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Aquestes primeres narracions van ser rebutjades posteriorment per l’autora. L’any 1938, i com a culminació d’aquest primer període, apareix Aloma –premi Creixells de 1937, i reescrita el 1969.

2.1.2. L’exili

El caire que prenia la guerra va obligar Mercè Rodoreda a exiliar-se. De primeres, es va refugiar a Roissy-en-Brie (Tolosa), i després se’n va anar a París, d’on hagué de fugir a peu quan hi entraren els alemanys. L’any 1941 arriba a Llemotges, on es va estar dos anys, i després va passar dos anys més a Bordeus. Foren anys de patiment, de treball dur, de cosir per a poder malviure. Per fi l’any 1954 es va establir a Ginebra.

Després d’aquest parèntesi tràgic, Mercè Rodoreda no es va veure amb forces, ni físiques ni morals, de reprendre la carrera novel·lística. L’únic que va poder fer va ser alguns contes que publicà durant l’exili i que reflecteixen les seues experiències: “Orleans, 3 quilòmetres” i el recull Semblava de seda i altres contes.

Va escriure també alguns poemes que reberen diversos premis en els jocs florals celebrats a Londres, a París i a Montevideo.

L’aparició de Vint -i- dos contes el 1958 (premi Víctor Català de 1957) va ser la mostra represa amb intensitat de l’activitat literària. L’any 1962 va significar un punt importantíssim de l’etapa de maduresa amb la publicació de La plaça del Diamant. D’aquesta època són també El carrer de les camèlies (1966, premi Sant Jordi), Jardí vora mar (1967) i  La meva Cristina i altes contes (1967).

Durant els anys 60 i fins el seu retorn definitiu a Catalunya, Mercè Rodoreda viu a cavall entre Ginebra, París i Barcelona, on es compra un pis a Sant Gervasi, l’entranyable barri de la seua infantesa. Tot i això Barcelona ja no és la ciutat que ella va conèixer, ha esdevingut una ciutat sorollosa i bilingüe. A pesar de l’èxit creixent dels seus llibres, l’escriptora continuava menant una vida solitària: “ la gent més aviat fa nosa. Tinc molt pocs amics i coneguts”, va declarar.

2.1.3. El retorn

A mitjan dècada dels 70 Rodoreda torna a Catalunya definitivament. S’instal·la a Romanyà de la Selva, en una casa prop de la mar i voltada d’un magnífic jardí. En aquest marc comença una època de plenitud: enllesteix Mirall trencat (1974), publica el recull de narracions Viatges i flors (1981) i una novel·la Quanta, quanta guerra...) 1981). La mort, esdevinguda el 1983, li va impedir de veure publicada la seua darrera novel·la, La mort i la primavera.

El darrer tram de la vida de l’escriptora va ser també l’època del reconeixement de la seua obra, ja recuperada la democràcia i la Generalitat. A més La plaça del Diamant es porta al cinema i l’autora rep tot de premis i distincions, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980.

2.2. Obra narrativa

2.2.1. Les obres de joventut

2.2.1.1. Obres anteriors a Aloma

Els anys d’aprenentatge de Mercè Rodoreda culminaren amb la publicació d’Aloma. Abans, però, havia publicat molts contes a diaris i revistes (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...) i quatre novel·les que mostren encara la seua inexperiència, però que ja apunten algunes de les característiques de l’autora: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Les dues primeres són obres personals que tracten la condició de la dona, caracteritzada per una radical frustració i plantejada mitjançant una trama generada pel triangle amorós. Les dues obres, a més, estableixen una relació d’oposició entre els dos sexes, una altra de les constants de l’autora. Les dues últimes obres, en canvi, reflecteixen la influència del Grup de Sabadell.

2.2.1.2. Aloma

Es tracta d’una novel·la que hom ha considerat psicològica i en certa manera autobiogràfica que tracta de l’enfrontament d’una noia adolescent amb el món que va descobrint i que experimenta situacions emocionals límit.

Argument. L’oposició dominant és l’existent entre Aloma i Robert, entre una noia somiadora i ingènua i un home més gran i amb experiència. Es tracta del germà de l’Anna (la cunyada), que arriba d’Amèrica i s’instal·la a la torre de la família per una temporada. Les estacions (la novel·la transcorre en un any) marquen el pas tel temps i dels esdeveniments, Rovert, per exemple, arriba en primavera. La malaltia del petit nebot (Dani) els dóna oportunitat per intimar. Les relacions es consumen, simbòlicament, la revetlla de Sant Joan. Arriba la tardor i amb el temps cada vegada més rúfol arriben també els esdeveniments negatius: mor el petit Dani, Joan (el germà d’Alima) anuncia que s’ha de vendre la casa, Robert se’n va i Aloma, sola i prenyada, s’ha d’enfrontar a un futur desolador (arriba l’hivern).

2.2.2. L’etapa de maduresa

2.2.2.1. Vint-i-dos contes

Podem considerar aquest recull com una obra pont que enllaça la producció d’abans de la guerra amb la posterior, de fet, segons va confessar l’autora, alguns dels contes els començà a escriure a Bordeus, el 1945 o 1946. Al costat d’una gran unitat temàtica els contes presenten una visible crisi de tècniques, perquè han passat ja una pila d’anys des que Rodoreda havia publicat el seu darrer llibre.

La majoria dels contes tenen com a protagonistes homes i, sobretot, dones que voregen la maduresa (l’edat de l’autora) i desprenen un profund sentiment de pessimisme i d’amargor. Els protagonistes solen ser infeliços, de vegades amb motius de pes, fins el punt que algun troba en el suïcidi una sortida a la seua situació.

Però, al costat de la unitat temàtica de Vint-i-dos contes trobem, en canvi una gran varietat i crisi de tècniques. Potser l’aspecte més remarcable del recull és que en alguns contes (especialment en “la sang”, “Tarda al cinema”, i “En el tren”) l’autora troba un estil nou que li donarà el to i l’estructura de novel·les posteriors: les protagonistes (una noia o una dona més madura) expliquen la seua vida –plena d’amargor- en to col·loquial, sense dramatisme, d’una manera directa i senzilla, sense caure en el plany fulletonesc.

2.2.2.2. La plaça del Diamant

Es tracta de l’obra clau de Mercè Rodoreda  i la que més èxit ha tingut.

En aquesta obra Rodoreda se centra en un altre dels seus personatges femenins: Natàlia-Colometa. Es tracta d’un personatge empès pels anys, per la vida i per les dificultats, “una ànima de càntir que passa pel món sense saber ben bé què li succeeix”, com escrigué Jaume Vidal Alcover (1980: II, 151). La Colometa, a diferència d’Aloma, no deixa arrere l’adolescència, sinó que perd la joventut, encara que, per contra, acaba guanyant la maduresa. Un altre dels temes típicament rodoredians present en la plaça del diamant és la relació conflictiva entre els dos sexes, un antagonisme que es fa palès en la parella protagonista: Natàlia es casa amb Quimet i amb el casament perd fins i tot el nom, esdevé Colometa, és a dir, un ésser submís i anul·lat. Però aquest personatge acaba madurant, aprèn a adaptar-se a una vida que s’ha de viure, sovint sense ganes i tot.

La maduració del personatge va lligada a la història de Catalunya. La visió del món i l’actitud de Natàlia-Colometa v evolucionant i madurant en relació amb la seua edat i amb els esdeveniments històrics: abans, durant i després de la guerra. En els primers capítols l’autora recupera la seva infantesa fent que la protagonista explique la seua vida de dona de la menestralia barcelonina (del barri de Gràcia), una vida alterada tan sols per maldecaps “petits”, domèstics. Però els esdeveniments històrics (la República i la guerra) fan que els maldecaps de la protagonista passen a ser grans, perquè són, ara, els de tota la societat. Aquesta vida d’angoixa, però, té com a contrapartida positiva l a maduració del microcosmos popular, menestral, en què es mou la novel·la. En aquests capítols la novel·la assoleix un veritable alè èpic per la seua densitat i dramatisme: la mort del marit i dels amics al front, la manca de menjar, la soledat, l’intent de suïcidi... La prosa de Rodoreda esdevé més subjectiva i emocionant. Els darrers capítols se situen en la postguerra de Barcelona, que l’autora no va conèixer, un món desert de persones i de coses. En contrast amb la descripció minuciosa de la Barcelona popular de la primera part, ara la ciutat es converteix en un espai boirós i imprecís i la protagonista es veu abocada a una vida sense dificultats ni misèries, però grisa i mancada de vitalitat, com el seu nou marit.

2.2.2.3. El carrer de les Camèlies (1966)

Hom ha considerat que El carrer de les Camèlies –guanyadora del premi Sant Jordi- és una continuació de La plaça del Diamant, però una continuació exasperada, que actua com una liquidació dels procediments realistes fins ara emprats. Efectivament, la protagonista, Cecília Ce, representa un cas límit d’explotació de la dona, car es tracta d’una prostituta. Tot i això ella també aconsegueix  madurar gràcies al pas dels anys i a l’experiència adquirida i passa d’una condició oprimida a una de dominadora. Hi retrobem, doncs les característiques de les heroïnes rodoredianes, marcades per la soledat i la sensació d’estranyesa al món.

Simbolisme. Com els coloms de La plaça del Diamant, en aquesta novel·la també apareix un element simbòlic, en aquest cas els àngels.

Arguments i estructura. Una altra similitud entre les dues obres és la relació entre el temps històric (la postguerra en una Barcelona desolada) i la vida de la protagonista, plena de dramatisme des del començament: es tracta d’una nena trobada per un matrimoni a la porta de sa casa, al carrer de les Camèlies. Precisament aquest carrer és l’escenari que obre i tanca la novel·la –com passa a La plaça del Diamant -. Però, també com en la novel·la precedent, malgrat l’aparent circularitat, la història queda oberta perquè a la protagonista encara li queden anys per viure i això obre una porta a l’esperança.

L’obra consta de 50 capítols. En els dotze primers, la protagonista, una nena, és recollida per un matrimoni gran quan la troben al reixat de la seva torre. Aquesta part descriu la vida quotidiana de la noia al barri i el seu desig d’anar a buscar el pare desconegut. Cecília acaba marxant amb el primer home que la conquista.

El nucli ocupa del cap.13 al 38. Hi trobem les relacions amoroses organitzades en una gradació progressiva de benestar econòmic però d’angoixa física i psicològica. Cecília passa de l’estrat més marginal (les barraques dels xarnegos) a la prostitució. La degradació es reflecteix en una sèrie de motius recurrents: vòmit, avortament, suïcidi. S’hi exasperen la submissió de la dona i els trets negatius de l’home.

En els darrers capítols (39-50) Cecília narra la seua emancipació, una tímida felicitat que es va apoderant de l’univers de ficció de la mà de l’Esteve, una altra figura benèfica (com l’Antoni de La plaça del Diamant).

2.2.2.4. Jardí vora mar

Aquesta és també una novel·la lligada a les dues anteriors però projectada ja vers la següent, presidida pel mite. La principal novetat estilística és que la història principal –els amors tràgics d’una parella, Eugeni i Rosamaria– no és narrada directament per cap dels protagonistes, sinó per un vell jardiner que els observa des de la distància de la seua situació dels seus anys. Hi ha per tant un distanciament oposat al subjectivisme de les obres anteriors, i un punt de vista masculí, també oposat al femení fins ara dominant. Finalment és el diari d’Eugeni l’encarregat d’aclarir la història, configurada com un trencaclosques.

Argument. Eugeni i Rosamaria s’estimen des d’infants, però ella, menys sentimental, es va casar amb un ric perquè no volia dur una vida pobra. Eugeni acaba casant-se amb Maribel, una noia benestant i s’instal·la en una torre d’estiueig prop de la de Rosamaria. Llavors tracta de recuperar el passat. Però com que no ho aconsegueix, acaba suïcidant-se, s’ofega en la mar.

Simbolisme. Juntament amb el símbol recurrent del jardí (un esplèndid jardí vora la mar en un lloc indeterminat de la costa catalana, que el jardiner cuida amb molta tendresa), en la novel·la n’apareix un altre d’inèdit que tornarem a trobar en l’etapa següent de l’escriptora: l’aigua. És un símbol de reconeguda universalitat, lligat a la mort, però, també, a la infantesa, i que ja va emprar Poe, autor admirat per Rodoreda.

2.2.3. La vellesa

L’edat, tant significativa en les ficcions rodorediana, pren en aquesta nova etapa una importància fonamental. L’autora abandona la temàtica característica de l’etapa anterior (la dona explotada, marginada i menyspreada) i se centra en la condició humana, enfrontada en la preocupació principal de la vellesa: la mort.

2.2.3.1. La meva Cristina i altres contes (1967)

Aquest recull de contes és presidit pel prodigi, pel fet fabulós i sovint pel mite. Els personatges, que en obres anteriors s’enfrontaven a una societat o temps històrics que els condicionava, s troben al centre d’un medi diferent: la natura, no sols el paisatge, sinó també els animals que ni viuen i els astres que la presideixen (la lluna sobretot). Es tracta, doncs, d’un món total i prodigiosament viu. Apareix també un tema torbador: la metamorfosi, una metamorfosi apuntada en alguns contes ("Una fulla de gerani blanc”, “La gallina”) i una palpable realitat en altres (“La salamandra”, “El riu i la barca”).

A diferència d’obres anteriors, les heroïnes de Rodoreda ja no avancen per un món quotidià i concret (urbà, generalment de Barcelona) sinó per espais indeterminats i oberts, amb una rica vegetació i presidits per l’aigua, un element decisiu en la nova etapa de l’autora.

2.2.3.2. Mirall trencat (1974)

Aquesta novel·la presenta diverses característiques originals en l’autora com ara una extensió considerable i l’abundància de personatges.

Estilísticament, Rodoreda abandona en Mirall trencat l’estil col·loquial, l’escriptura parlada per un estil molt més literari, de vegades fins i tot barroc.

Símbols. La visió del món que es desprén de  Mirall trencat és la més tràgica i desencisada de totes. Abans les seues novel·les en acabar-se restaven obertes i amb algun símbol d’esperança (àngels, coloms). En aquest cas, però, es tracta d’una novel·la tancada: el foc ho destrueix tot i la majoria dels personatges han mort. En l’epíleg final apareix també un animal simbòlic, però en aquest cas repulsiu: “una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes”.

A més, hi apareixen altres símbols. El mirall (pas del temps) que acaba trencant-se. L’aigua, símbol maternal i de puresa i alhora de mort: tots els nens i els personatges lligats a la infantesa que moren no fan a l’aigua.

Estructura i argument. La novel·la narra la història i el declivi d’una família de la burgesia catalana entre finals del segle passat i la guerra civil, reflectida en l’evolució de la torre que habiten. És dividida en tres parts.

La primera, serveix per introduir els personatges i l’escenari. Hi predomina la narració d’esdeveniment i d’escenes. Se centra en els fundadors de la família: Teresa Goday, vídua jove, i Salvador Valldaura, diplomàtic que ha viatjat pertot. El matrimoni, culte i benestant, s’estableix en una torre del barri de Sant Gervasi. Tenen una filla: Sofia, que acabarà casant-se amb Eladi Rerriols, dependent de comerç que, al seu torn, té una filla natural secreta, Maria, amb una cupletista. Ramon i Jaume, fills de Sofia i Salvador, formen amb Maria el triangle infantil que esdevé el nucli dramàtic de la segona part.

La segona part abandona la narració de fets i s’aboca a la intimitat dels personatges. El petit Jaume és assassinat inconscientment per Ramon i Maria, que descobreixen que són germans i, per tant, que la seua relació és impossible. Maria se suïcida (com son pare Eladi) i Ramon, més covard, acaba arrenglerant-se en el món dels adults.

La tercera part és la de l’ensulsida definitiva de la família. Teresa, l’ànima de la família i la figura adulta més pròxima als infants, mor. El temps històric, la guerra civil, acaba de completar el panorama de destrucció, reflectit en l’enderrocament de la torre.

2.2.4. El retorn

Rodoreda viu ja definitivament a Catalunya i, malgrat la seua edat, uns setanta anys, se sent amb forces de donar una nova orientació a la seua obra.

2.2.4.1. Viatges i flors

Com en altres ocasions, aquest recull de contes anuncia la novel·la següent de Rodoreda. Es divideix en dues parts: “Viatges a uns quants pobles”, escrit a Romanyà “de pressa” i poc d e temps abans de la publicació, i “Flors de debò”, que “va durar una eternitat i va ser escrit a Ginebra”, segons l’autora.

En aquests contes Rodoreda se situa al marge de la realitat i crea un univers personal amb l’ajuda de 38 flors imaginàries, identificades amb un nom que n’assenyala el comportament o essència. Es tracta d’una flor insòlita, acompanyada d’una fauna igualment singular, totes dues antropomòrfiques.

“Viatges a uns quants pobles” es relaciona, pel tractament i sentit amb la novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... De fet en totes dues obres el fil conductor és el pelegrinatge del protagonista, que va a la recerca de “cors obscurs i de costums ignorats”. Hi abunden els elements de caire esotèric i misteriós.

2.2.4.2. Quanta, quanta guerra...

El fil conductor és el viatge del protagonista, Adrià Guinart, per diferents contrades. Es tracta d’un viatge íntim i personal, ascètic i místic, un procés, al capdavall, iniciàtic: a través d’una sèrie de proves (el gruix de la novel·la) Adrià esdevé un home madur, però primer haurà de separar-se del lloc d’origen i d’una infantesa misteriosa. El final d’aquest viatge arriba després d’una mort-renaixement simbòlica.

Símbols. Es tracta d’un viatge nocturn (l’acció transcorre en una única i llarga nit), presidit per la Lluna, símbol de la mort i del renaixement. Quan acaba el viatge, el sol (Déu) comença “a pujar cel amunt”.

L’escenari de la ficció és un espai obert, vegetal sobretot, i de gran bellesa i misteri, on sobresurt l’arbre com la Leit–motiv simbòlic, que amb la seua verticalitat uneix cel i terra, la fusió còsmica i la immortalitat.

Influències. En aquesta novel·la podem detectar influències de la Divina comèdia i del Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki.

2.2.5. La mort

2.2.5.1. La mort i la primavera (1986)

D’aquesta novel·la, pòstuma i inacabada (Rodoreda va morir el 1983 i es publicà el 1986), potser n’hi hagué una redacció inicial dels anys seixanta, però tot i això sembla més aviat una exasperació de la novel·la anterior, sobretot perquè la presència de la mort és abassegadora.

La novel·la arranca del suïcidi del protagonista, fins i tot sembla que intentà representar el més enllà en uns capítols que Mercè Rodoreda no va poder acabar.

El protagonista és un adolescent (Com en Quanta, quanta guerra...) anònim que realitza la seua iniciació mitjançant uns ritus característics de la societat (també sense nom) arcaica i cruel on viu. A diferència de la novel·la anterior, la iniciació no és individual, sinó col·lectiva.

El resultat és un univers místic, amb una cosmogonia ben present, on tot es troba rigorosament codificat i dominat pels ritus.

Simbolisme. El simbolisme està relacionat amb l’alquímia és omnipresent, amb figures com ara el ferrer (senyor de la vida i la mort), o el pres (símbol de la condició humana). A més a més ja no es divideix en tres parts com abans, sinó en quatre, com els quatre elements de l’alquímia     (terra, aigua, aire i foc).

2.2.6. Altres obres

2.2.6.1. Semblava de seda i altres contes (1978)

Es tracta d’un recull de contes escrits al llarg de la seua vida. Li manca, doncs, la unitat present en altres reculls, però resulta molt interessant perquè permet de veure l’evolució global de l’autora.

2.2.6.2. Isabel i Maria

Escrita probablement al llarg dels anys cinquanta, aquesta novel·la va quedar inèdita fins l’any 1991. Més que no una novel·la es tracta de diversos fragments.

2.3. Obra dramàtica

Tal com assenyala Montserrat Casals (1993), l’existència de diverses versions i fragments fa difícil establir tant el nombre com la datació de les peces teatrals escrites per Rodoreda. En tot cas el volum El torrent de les flors (València: Eliseu Climent, 1993) n’aplega quatre:

- Un dia, sembla que escrita el 1959, explica la història d’una família  a partir d’una casa abandonada. És, doncs, un argument molt semblant al de Mirall trencat, encara que la Teresa Goday es diu ara Caterina.

- La senyora Florentina i el seu amor Homer, ens convida al saló d’unes amigues veïnes on retrobem la Zerafina, la minyona que malda per fer-se lloc a ciutat.

- Maniquí 1, maniquí 2. Uns vagabunds ens descriuen el seu ambient de marginació tot i recordar-nos que tenen dret a somiar una vida passada, potser inventada, molt millor.

- L’hostal de les tres camèlies, estrenada el 1976. Retorn al drama rural, protagonitzat per uns personatges bastant típics. Pren el punt de vista d’una sord-muda que es veu obligada a parlar.

2.4. Conclusions

2.4.1. Constants temàtiques

- Relacions afectives humanes quasi sempre insatisfactòries, en què la dona s’emporta la pitjor part de les relacions de parella: monotonia, tedi, relació desequilibrada, violència, humiliació...

- La dona marginada.

- Importància de la primera relació amorosa dels protagonistes, especialment en les dones. Aquesta relació marcarà la seua vida i l’evolució posterior de la trama.

- La guerra.

- La soledat, la incomunicació humana i l’angoixa existencial.

- La metamorfosi en narracions miticosimbòliques. Els esdeveniments externs tradueixen l’evolució del món intern dels personatges.

- L’esperança. Malgrat la desesperació vital de les heroïnes rodoredianes, quasi sempre queda al final una porta oberta a l’esperança que configura un final obert de l’argument.

2.4.2. Influències

Quant a influències de corrents estètics hi detectem l’objectivisme nord-americà (alguns elements en narracions com ara “Darrers moments” i “Un home sol”), el realisme vuitcentista i l’existencialisme (reflectit en l’angoixa provocada per la solitud en alguns personatges). Sembla que es deixà influir per alguns corrents esotèrics, sobretot en l’etapa final, les novel·les miticosimbòliques, en què fa servir símbols lligats als ritus d’iniciació maçònics i a l’alquímia.

2.4.3. Model lingüístic

El model de llengua de l’obra de Rodoreda ha suscitat sovint molt d’interès sobretot perquè, sense eixir-se’n pràcticament mai dels límits de la normativa va aconseguir una gran versemblança allà on el català ho té més difícil: la reproducció d’un registre col·loquial i oral. Josep-Miquel Sobré (1970, 363-375) n’han analitzat els trets més significatius: tria el lèxic més popular a Barcelona; bandeja els anomenats “arcaismes gramaticals” (altrament, tanmateix, ans, car, quelcom...) ; i i que predominen sobre la resta de conjuncions; recorre a l’anacolut i al pleonasme, fa servir abundants frases fetes de sabor popular, etc.

[1] Miquel Llor (Barcelona, 1894-1966), és autor de novel·les com Història grisa (1925), Tàntal (1929), Laura a la ciutat dels sants ( la seua novel·la potser més reeixida, de 1931), El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de Sant Just (1947), Jocs d’infants (1950) i Un camí de Damasc (1950). A més va traduir André Gide i Albertot Moravia.

Segons el crític Domènec Guansé, la literatura de Llor és “una confessió de pecats abominables, pecats dels seus protagonistes, naturalment, dels quals en revela, amb morosa impudícia, les febleses i les nafres: personatges, per endavant, vençuts, blans, sense ressorts morals, sovint amb l’ànima podrida, d’un pessimisme desesperant”.

Joan Fuster (1985, 267) abona aquesta opinió: “ Com a novel·lista Miquel Llor ha mostrat una visible preferència per individus i atmosferes lleument “descompostos”. I s’inclina sobre ells per operar una dissecció exhaustiva, indagant mòbils, caràcters i gestos amb inflexible precisió. Es manté així dins el corrent més clàssic de la novel·la psicològica.”

[2] Carles Soldevila i Zubiburu ( 1892-1967). Publicà el 1913 el recull de poemes de caire modernista Lletanies profanes. Tot i això Jaume Vidal l’enquadra entre els novel·listes més clarament adscrits al noucentisme ( amb Llor i Jordan). Entre les seues novel·les destaca Moment musical (1936), Fanny (1929), Eva (1931), Valentina (1933), Bob a París (1952), Papers de família (1960). De totes va ser Fanny la que va aconseguir major èxit, una obra que el recurs al monòleg interior acosta a la novel·la psicològica.